A la Barcelona dels anys trenta, hi convivien cinc associacions professionals de periodistes: l’Associació de la Premsa Diària (lerrouxista), el Sindicat Professional de Periodistes (conservador), l’Associació de Periodistes (catalanista), el Centre de Reporters i l’Agrupació Professional de Periodistes. Després de la Guerra Civil, la depuració de professionals i d’organitzacions va fer desaparèixer les més catalanistes. La resta van acabar absorbides per l’Associació de la Premsa Diària de Barcelona, una eina del nou règim per resoldre expedients dubtosos de periodistes i limitar així l’exercici de la professió. L’Associació no es va democratitzar fins als darrers anys de la dictadura.

L’abril de 1966, en plena dictadura franquista i en un context de forta repressió als mitjans, un petit grup de professionals es va reunir al restaurant del Col·legi d’Arquitectes amb un propòsit: crear una organització que defensés la llibertat d’expressió i promogués l’esperit democràtic dins la professió periodística. Així va néixer el Grup Democràtic de Periodistes (GDP), una entitat clandestina que va lluitar pels drets democràtics i professionals dels informadors. Els periodistes que funden el GDP són: Joan Anton Benach, Josep Maria Cadena, Lorenzo Contreras, Josep Faulí, Antonio Figueruelo, Mateo Madridejos, Pere Pascual Piqué, Joan Pedret, Josep Pernau, Rafael Pradas i Pere Oriol Costa.

L’acomiadament de la periodista d’El Correo Catalán va provocar una àmplia mobilització del col·lectiu periodístic. Incorporada al diari el 1972, va ser apartada per les seves crítiques socials i polítiques, sota el pretext que no formava part de la plantilla. Moreno va denunciar el cas davant la Magistratura de Treball, que li va donar la raó i va declarar d'improcedent l’acomiadament. La sentència, ratificada pel Tribunal Central, va obligar l’empresa a indemnitzar-la i va reconèixer l’existència de relacions laborals irregulars per a una cinquantena de periodistes. El cas va evidenciar la precarietat de la professió i va marcar un punt d’inflexió en la democratització de l’Associació de la Premsa, que li va donar suport jurídic.

El 7 de juny de 1975, Josep M. Huertas Claveria va publicar el reportatge "Vida eròtica subterrània" al diari Tele/eXpres. El text repassava la vida sexual de la ciutat de Barcelona des dels anys 20, renovant les descripcions que ja havien fet autors com Josep M. de Sagarra a la novel·la "Vida Privada". Huertas va apuntar que alguns dels 'meublés' estaven regentats per viudes de militars, un paràgraf que el va sentenciar i per el qual l'exèrcit li va fer un consell de guerra.  El van condemnar a dos anys de presó a la Model. La seva detenció i posterior condemna van mobilitzar el sector periodístic i van esdevenir un punt d’inflexió en la defensa de la llibertat de premsa.

El 1978, el I Congrés de Periodistes Catalans va tenir lloc en plena Transició i va ser organitzat pel Congrés de Cultura Catalana en l’àmbit dels mitjans de comunicació. Els objectius eren múltiples, ja que els problemes eren molts però es buscava assolir un nivell de normalització legal de la llibertat d’expressió, atès que la legislació franquista continuava vigent; regular els drets dels periodistes i dels lectors; així com promoure la normalització de la premsa en llengua catalana.

Hi van participar més de 700 persones, amb delegacions procedents de la resta de l’Estat i de periodistes estrangers. Les principals conclusions van ser: normalitzar els mitjans en llengua catalana, suprimir qualsevol mena de censura, denunciar les situacions laborals irregulars, exigir el traspàs dels diaris del Moviment a la Generalitat de Catalunya, així com de la ràdio i la televisió com a organismes públics i finalment crear l’Institut Català de la Informació. 

Aquest treball del periodista Josep M. Huertas va ser publicat a 'Cuadernos para el Diálogo'. L’any 1973, amb motiu de les eleccions parcials a l’Associació de la Premsa de Barcelona, el Grup Democràtic de Periodistes fou convidat pel president de l’entitat, Santiago Nadal, a arribar a una entesa electoral amb la candidatura encapçalada per Carles Sentís, aleshores vicepresident. El Grup decidí que, com a mínim, havia de disposar de dos representants. Tot i no renunciar a presentar candidatura pròpia, deixaren vacants els càrrecs pactats —Josep Maria Cadena i Pere Oriol Costa—, de manera que, segons el reglament vigent, ja tenien dos llocs assegurats abans dels comicis. La candidatura del Grup fou encapçalada per Manuel Vázquez Montalbán, mentre que la tercera llista la liderava Javier Comín.

A principis dels anys 20, el govern espanyol va crear uns fulls provincials a tot l’estat per recollir les notícies del cap de setmana que no es publicaven degut al descans dominical dels periodistes, per tant, era l’únic diari que es podia llegir els dilluns. A Barcelona, el lideratge d’aquesta publicació va ser per la Casa de la Caritat i es deia 'Hoja Oficial de la Provincia de Barcelona'. 

Després de la Guerra Civil va simplificar-se com 'Hoja del Lunes' i va passar a dependre de l’Associació de la Premsa de Barcelona que va convertir-se en la seva principal font de finançament. El 16 d’abril de 1982, els diaris comercials van decidir començar a publicar els dilluns i la publicitat d’aquest setmanal va caure en picat. La publicació, que s’havia anat democratitzant al mateix ritme que l’Associació va morir el febrer del 1983 amb l’editorial “Silenciados en nombre de la libertad de expresión”.

Durant la Segona República, la 'Hoja del Lunes' va publicar-se en dues llengües. La versió catalana va anomenar-se 'Full Oficial del Dilluns de Barcelona' però va ser eliminada durant la Guerra Civil. El diari no va tornar a publicar en català fins a l’any 1982, quan va treure el suplement Full de la Cultura.

El Cas Vinader va marcar un precedent en la defensa de la llibertat de premsa. El periodista Xavier Vinader, d’Interviú, va ser jutjat i perseguit per les seves investigacions sobre l’extrema dreta i la guerra bruta. Va patir amenaces, un intent d’atemptat i exili. El cas va esdevenir un símbol del periodisme compromès davant la repressió política.

La Xarxa Santa Tecla Sanitària, Social i Docent i la Demarcació de Tarragona van lliurar els guardons del primer Premi de Periodisme Salut i Drets Socials, en un acte presidit pel conseller de Drets Socials, Carles Campuzano, i conduït per la periodista tarragonina Sara Sans.

El guardó en la categoria nacional va recaure en l’article multimèdia «Orgullosos de ser autistes: "És una manera diferent de veure el món"», de Beatriz Pérez (El Periódico). En la categoria local, el premi va ser per al reportatge «La vida se m'ha fet curta»: els 100 anys de tres veïnes de Pira, a la Conca de Barberà, de Núria Sabaté i Marta Tersol (TV3).